divendres, 20 de novembre de 2015

9 anys ja.....

9 anys, demà farà 9 anys que vas morir. Han passat molt ràpid, sembla mentida....
Avui a la cerimònia per la mort d'en Francesc Pararols, deien que "un no es mor mentre algú el tingui en el record" i segurament tenen raó, et tinc dins meu permanentment. 
Et trobo molt a faltar, et somnio a vegades com si no hagués passat res, com si la malaltia, el maleït càncer, no te s'hagués endut. Però en aquests 9 anys han passat moltes coses que t'has perdut i que ens hem perdut nosaltres no poder-les compartir amb tu. Han nascut els que serien el teus 3 nets; en Baixir, l'Ovidi i la Uxia. I estic segura que series una àvia estupenda, i em fa ràbia que no els hagis conegut, i que ells s'ho hagin perdut. Tot i que sempre que puc els hi explico anècdotes i així sempre també estaràs al seu record.
Trobo a faltar anar amb tu a mercat cada dissabte i remenar els pilons de roba a preu de saldo, carregar-nos de fruita i verdura dels pagesos ja coneguts després de tants anys d'anar-hi, i després pujar a Montjuïc a fer el "vermut" i dinar tots junts amb família, i posar una pel·lícula i adormir-nos al sofà. Trobo a faltar anar a enganxar cartells, pintar pancartes, trobo a faltar anar a les reunions feministes, i evidentment a les reunions d'Acaps plegades, organitzar actes, paradetes, recollir per la caravana, anar a les concentracions, manifestacions varies, fins hi tot a Madrid, i sobretot els nostres viatges juntes al Sàhara. Amb els fills petits sé que seria difícil, però sé que trobaríem la manera de poder tornar-hi...
I em repeteixo, sabent que no hi ha res a fer i que no es pot tirar en rera, que no hi ha dret, que encara et faltaven moltes coses a fer, moltes coses per viure, per compartir.
I escric aquestes ratlles en record d'aquest fatídic dia que ens vas deixar, i em cauen les llàgrimes recordant cada moment, cada instant que vam compartir. Que vas ser la millor mare, un referent de la feina de formigueta, sempre al costat dels més dèbils, de les causes justes, i sempre des de l'anonimat sense pensar en medalles ni reconeixements.
T'he estimat molt Tere (mama), t'estimo i t'estimaré
  

dissabte, 28 de febrer de 2015

Uxia, el seu naixement

Acabem el mes de febrer i avui l´Uxia avui fa 9 mesos (extrauterins). Hi ha qui diu que un embaras no dura 9 mesos, sinó que dura 9 mesos dins i 9 mesos fora, doncs estem nosaltres estem en aquest punt...
Una de les millors decisions que he pres en aquesta vida, i segurament podria dir que la decisió més valenta... i evidentment no ho canviaria per res del món.
Fa dies, mesos, que volia escriure el relat del seu naixement, però entre una cosa i l'altre no acabava de fer-ho mai, ho intentaré perquè m'agradaria tenir-ho per recordar-ho.
Sortia de comptes l'1 de juny. Quan faltaven uns dies ja començava a estar impacient per veure-la però a la vegada amb molta por al dolor del part. Tot i haver passat per un primer fill, o potser per això, ja que el part del Baixir va ser molt llarg i dolorós i al final me'l van haver de treure amb espàtules i va ser molt traumàtic... (i ara que he llegit més sobre el tema en aquell cas vaig patir la violència obstretícia, però bé això ja donaria per un altre post...)
Recordo que, més o menys, una setmana abans del naixement, vaig trobar que a vegades la lluna podia afectar al treball de part, casualment el dimecres dia 28 de maig hi havia lluna nova, i no sé perquè però vaig anar dient que potser seria aquell dia. Al anar a buscar el Baixir a escola ja vaig dir que potser seria aquella nit, va ser mig en serio mig en broma. Però de fet, em sentia rara...
Al vespre, molt aviat, vam sopar, però ja em trobava malament. Si ara miro amb perspectiva m'adono que ja tenia contraccions, però en aquell moment només pensava que era malestar... Vaig posar al Baixir a dormir després del seu conte, però no el vaig poder acabar perquè cada cop el malestar era més fort...
Recordo que quan es va dormir el nen, vaig recollir una mica la cuina, però havia d'anar parant... per wasap vaig dir a ma germana que podia ser l'endemà perquè em notava rara i vam parlar per telèfon però com que em va sentir bé no es va preocupar gaire...
Vaig emplenar la banyera per veure si així em passava una mica tot plegat, i anava anotant cada quan tenia contraccions i eren cada 5-6 minuts... però com que amb el Baixir tot havia estat tant i tant llarg no vaig voler molestar a ningú i pretenia poder arribar a l'endemà... fins hi tot em vaig estirar per veure si podia dormir, però va ser impossible....
Cap a la 1 de la matinada o potser més tard vaig parlar amb ma germana, jo estava espantada i necessitava dir-ho, però al final vam quedar que esperàvem, ella em sentia bé i no hi va donar més importància... Vaig trucar al 061 i em van dir que allò podia anar per llarg.... El cas és que per no molestar, ja que la logística d'estar sola i haver de col·locar el nen, i que algú em portés a l'hospital era emprenyar massa... Cap a les 2 la meva germana al final va dir que com que tampoc podia dormir es dutxava i ja venia, va ser un descans per mi, però cada cop era tot plegat més dolorós, les contraccions eren cada vegada més fortes. L'intensitat cada vegada era més forta.
Quan va arribar la meva germana ja no podia més, era un dolor intens i cada cop més freqüent, ja anàvem cada 2 minuts més o menys. Amb la moguda de tot plegat recordo que el Baixir es va despertar i es va mig espantar al veure'm retorçar de dolor, jo intentava calmar-lo, i dir-li que era normal. Vam esperar que vingués el meu pare i es quedes amb els nens, va ser cap a les 3 que va arribar el meu pare, ja no podia més.
Per baixar les escales i enfilar al cotxe (aparcat a la porta de casa) vaig haver de parar unes 3 o 4 vegades per l'intensitat en què es produïen. Un cop al cotxe no em vaig poder ni lligar el cinturó ja que no em podia ni moure. Havia planejat anar al Hospital Santa Caterina, encara que el meu hospital de referència era el Trueta, però jo volia tenir un part més respectuós i pensava o tenia la idea que el Santa Caterina seria millor. Però al últim moment i amb el dolor vaig decidir que anéssim al Trueta pensant que allà em posarien l'epidural més ràpidament. El camí se'm va fer etern, quan ja érem ben aprop, ben bé a la cantonada, vaig notar com una explosió forta, vaig "trencar aigues", em vaig quedar tota xopa, i el cotxe ni us ho podeu imaginar... I cridava perquè la Miriam es passés el semàfor que estava en vermell.
Al arribar al Trueta em va deixar a la porta i em van ajudar a seure en una cadira de rodes i ràpidament cap a la 4a planta, mentre ma germana anava a aparcar i em registrava al taulell. Un cop a dalt em volien fer un tacte per veure com estava, però no podia ni despullar-me del dolor intens de les contraccions súper seguides i les ganes d'empènyer intensament, i de forma inconscient apretava amb totes les meves forces... la matrona em deia que no apretés, que encara el pariria al lavabo i que no podia ser... però jo no ho feia conscientment... No sé com però vaig aconseguir treure'm la roba i estirar-me perquè em miressin, i van ser segons, ja que de seguida va veure que estava de 10cm, per tant era imminent... i jo demanant l'epidural gairebé plorant, desesperada... però era massa tard, ja no es podia... em van col·locar una bata d'aquelles, i cap al paritori i ma germana que encara no hi era... I amb tot això que les matrones deien: "a veure si el pare s'ho perd!" Hahaha, ja sé que és el normal, però en aquells moments haver de donar explicacions va ser un pal...  "que no hi ha pare, que sóc mare sola per decisió, aquesta nena és fruit d'una inseminació molt pensada".
Quan m'empenyien amb la cadira de rodes pel passadís vaig veure ma germana que entrava, i en un tres i no res ja érem allà, sense esperes, sense pràcticament temps per dir res. Col·locar-me va ser un suplici, no podia pujar i a sobre em demanaven com volia posar-me però m'era totalment igual, no podia més necessitava que allò acabés. A la que vaig tenir altre cop la necessitat d'empènyer, ho vaig fer i ja van dir que es notava el cap. Em van dir que a la propera apretada ja la tindria amb mi, però no m'ho creia ni de conya... però tenien raó: la segona ja vaig tenir l'Uxia en braços. La cara de ma germana d'espectadora d'aquest fet tant meravellós, i en aquest cas tant ràpid, era un poema, tampoc s'ho acabava de creure... Em deia que ho havia fet molt bé, que havia estat molt forta per un part natural, el que no li vaig dir, ja que en aquell moment no estas per fer reflexions ni discursos de cap tipus, és que sense ella no sé com ho hagués fet, ja que l'acompanyament i el recolzament que em va fer és lo que em va donar forces.
Va ser molt ràpid entre que vam sortir de casa i tenir-la als braços tan sols havien passat 45 minuts... Tota la feina de part l'havia fet sola a casa, vaig apurar al màxim per no molestar, tot i que ara vist amb perspectiva és molt millor passar els dolors de part a casa, en el meu ambient, i no a l'hospital. Això em demostra una vegada més lo fortes que podem arribar a ser les dones. 
La recuperació va ser ràpida, de fet, després de parir i esperar a treure placenta i dels punts de sutura, vaig aixecar-me sense problema i caminant amb la nena en braços vaig poder anar fins l'habitació on ens van tenir en observació un parell d'hores.
Aquest és el relat del seu naixement, el meu segon part, molt més conscient i amb l'experiència d'haver passat per un altre. I aquí ho podria deixar, però no sense comentar una cosa que em va sorprendre moltíssim que encara passi, sobre alletament. La nena va enganxar-se al pit rapidíssim, amb una facilitat brutal. Jo tenia clar que volia alletar i que és el millor, tant per ella com per mi.
De fet, ja tenia molt de guanyat jo, ja que amb en Baixir havia alletat fins els més enllà dels 2 anys i mig. Les matrones estaven contentes perquè tot anava molt bé i la nena agafava amb força. Però un cop a l'habitació, després del part, que estas fluixa, d'esgotament, de altibaixos hormonals, etc, vaig haver de topar-me amb un parell d'infermeres que insistien que el millor és que li donés biberó, ja que així podria descansar. Em van insistir tant que quan sortien per la porta em sentia tant poca cosa que em feien plorar. Fins hi tot, una d'elles, després de passar una nit tranquila, ja que la nena o dormia o estava enganxada a la teta, en feia comentaris com "un altre cop al pit? és que s'acostumarà...." No entenc quin tipus de formació reben, em va fer sentir molt malament, semblava que la que ho feia malament era jo, i en aquell moment et fan dubtar. Però em vaig quadrar i no vaig voler donar bibi, no calia. Només tenia ganes de poder anar a casa i fer el que em donés la gana... I així ho vaig fer i a 9 mesos del part, encara estem amb lactància materna i el que duri... la OMS recomana 2 anys o més de lactància, ja m'he hagut de sentir en molt moments la gent estranyada perquè encara dóno pit; però a mi tant se me'n dóna el que opini la gent. És curiós que tothom es veu capaç d'opinar sobre la criança, fins hi tot aquells/es que no han tingut fills; ara ja em rellisquen tots els comentaris o opinions que jo no he demanat.

Doncs res: feliç de ser mare de dos fills estupendos!
 

dijous, 22 de gener de 2015

violeta cada dia

Sembla que només es pot reivindicar el 8 de març i sembla que és el dia per recordar que segueix una lluita: la lluita feminista. I és que queda molt camí per fer. I no em canso de dir que sí, que sóc FEMINISTA, i a qui no li agradi que s'hi posi fulles, i qui no entengui que s'informi, que anys enrera potser era més difícil, però avui dia no costa tant... i sinó que busqui al google que hi trobarà de tot i més....
Em cansa haver de repetir una vegada i altre el mateix, haver de discutir el perquè fa falta l'activisme feminista, que les petites coses són importants, i que s'han aconseguit moltes coses però ens falten tantes altres... 
I em cansa una vegada i altre haver de justificar conceptes, de fer matisos, de tornar a debatre si s'ha d'estar pel feminisme de la diferència o el feminisme de la igualtat, sembla que així van passant les setmanes, els mesos i els anys i la cosa no avança ni de conya....
Sóc feminista perquè les discriminacions de tot tipus són injustes, perquè les oportunitats han de ser les mateixes per tothom, perquè ja n'hi ha prou de matxacar sempre les mateixes.
Feminista perquè em dóna la gana, perquè penso que ja n'hi ha prou de tonteries, i orgullosa de ser-ho!



dijous, 19 de desembre de 2013

El cigronet o cigroneta.....

Una decisió important es pren amb temps i molta calma, i així ho faig normalment, per tant aquesta ha estat pensada i repensada. Han estat molt mesos i més d'un any llarg rumiant i donant-hi voltes (i estalviant al màxim que m'ha permès el temps que vivim)
Per tant: una decisió molt ben pensada.
Sóc conscient que no haig de donar explicacions (només faltaria...) però quan fas una cosa que et fa feliç m'agrada compartir-ho amb els que m'envolten.
He decidit ser mare per segona vegada, però aquest cop sola, tirant endavant un tractament i una inseminació. 
I aquí el resultat, estic ja d'unes 15 setmanes, i súper contenta i feliç.




Fins fa un parell de setmanes, la veritat és que no m'he trobat gaire bé, les nàuseas i els vòmits m'han tingut entretinguda... I, és ben bé cert, que cada embaraç és un món... ja que amb el Baixir no vaig tenir cap d'aquests simptomes....
Però ara ja començo a estar millor o almenys tinc altres simptomes més suportables, que suposo que aniran canviant a mesura que la panxa vagui creixent....
I ara que, d'uns dies ençà, he començat a explicar-ho ja obertament tot plegat, m'adono que en general la gent es pren la notícia amb naturalitat i se n'alegren, només faltaria.... i fins hi tot em diuen que sóc valenta.
Però hi ha persones concretes que vol dir-hi la seva i donar consells i fins hi tot valorar si he fet bé o no.... sense adonar-se que la decisió és meva i només meva, i que no ha estat d'un dia per altre...
Per tant res, que la gent que no ho vegi bé: que no els hi demano res, que m'ensortiré de la millor manera, perquè una de les coses que he fet millor a la vida ha estat ser mare i és el que més m'ha omplert, m'ha fet crèixer i fer-me millor persona. He après moltíssimes coses i adonar-me del que és l'amor incondicional.
I si, sóc conscient que els primers mesos seran difícil, però aquest amor incondicional em donarà forces i ho abarcaré tot. I què carai, també tindré ajuda si convé, dels i les que en tinguin ganes, amics i amigues que sé que seran allà quan més els necessiti.
Doncs res, que sóc súper feliç i tinc moltíssimes ganes (encara que falten uns quants mesos...) de veure-li la carona a un nou membre de la meva petita tribu.
Era un dels propòsits del 2013 i ho he fet realitat... 

diumenge, 2 de juny de 2013

Provant cosetes noves.... "trapillo"

Això que la tele sigui cada cop pitjor em dóna per remenar per internet i trobar coses que no sabia ni que existien... i així va passar amb el trapillo, ara ja fa uns mesos ho vaig descobrir, però no sabia ni on podia comprar-ho per Girona, i si me'n sortiria; per tant no m'atrevia a fer cap comanda per internet, que llavors si es queda a un racó em sap greu haver llençat els diners....
Però, fa unes setmanes, passejant per la Fira Interquilt a Girona m'ho vaig trobar a davant i no me'n vaig saber estar..... a més estaven d'oferta!


Després d'uns dies de practicar una miqueta recordant les classes de ganxet que m'havia fet la iaia Maria fa un munt d'anys (amb fil prim i amb la mania de fer els típics tapetes.... que no els hi trobo el què....) i després de fer i desfer un munt de vegades perquè no veia clar que quedés prou bé....  I perquè és més difícil que amb els fils normals de ganxet, ja que és molt més gruixut i poc manejable i costa una mica, o almenys a mi m'ha costat poder veure els punts de forma clara i veure-hi la forma sense problema.


En un inici havia de ser una catifa rodona, però rumiant-hi molt, vaig pensar que millor era començar per alguna cosa petita i sencilla, per passar l'estona i començar a agafar-li la pràctica... per tant m'he quedat amb un cistellet, que de ben segur em farà servei i serà prou decoratiu... I la qüestió és està entretinguda una estona; i ja ho deia la iaia Maria: qui no té feina, el gat pentina.... i el resultat m'agrada molt, quan ja estigui del tot acabat i rematat ja tinc ganes de començar amb alguna cosa més complicada....