Jo no t'espero!

Doncs això: JO NO T'ESPERO. I n'estic segura que molta gent pensa el mateix... 

Perquè és absurd tot plegat.

Quan era petita em varen batejar, suposo que és el que tocava i així va ser. Però d'ençà d'això res de res, ni comunió, ni casament i evidentment no he batejat al meu fill.

No hi crec i punt. És clar que respecto a tothom sigui com sigui, però per això mateix vull que em respectin a mi i no sé perquè és tant difícil.... Fa uns anys, forces vaig intentar apostetar en varies ocasions, seguint campanyes que es feien a través de diverses organitzacions, i no entenc perquè posen tantes traves per sortir-ne, si de fet jo no hi he entrat mai....

N'estic farta que es lucrin amb els nostres diners, que es busquin la vida, que amb els meus diners faré lo que em dongui la gana....

Ara mateix tinc davant meu el programa Municipal de Festes i Fires de Girona i en l'agenda ve programada la missa de Sant Narcís, ja sé que ningú m'obliga a anar-hi però que ho programin i ho reparteixin pels fidels o com carai es diguin, que a mi no em representen.

I el que em fa més ràbia és que la visita del papa dels collons valgui un colló i mig.... que jo només en tinc un de papa i no el reben d'aquesta manera...

És igual... plego! Aquí copio el comunicat:

En defensa de la laïcitat!

Davant la visita a Barcelona, d’aquí a uns dies, del màxim responsable de l’Església catòlica, volem fer pública la nostra aposta en defensa de la laïcitat, un conjunt de valors que comprèn la llibertat de consciència, l’autonomia de l’individu, la separació entre l’Estat i les esglésies de qualsevol signe, i la recerca de la justícia i del bé comú de tota la ciutadania. La laïcitat és un marc de relació que permet als éssers humans viure en una societat més justa basada en el respecte mutu i la convivència pacífica.

Malgrat això, alguns d’aquests valors són encara una utopia al nostre país perquè hi perviuen privilegis que afavoreixen a uns més que a altres, que promouen algunes creences determinades per sobre de l’interès general. Aquest fet resulta especialment preocupant si tenim en compte que aquestes idees, a més de conformar el món particular de cadascú, participen de forma activa i decidida en el debat polític per definir el model de societat que volem per a tots, de manera que aquest mateix debat es perverteix perquè algunes organitzacions disposen d’un poder considerable gràcies als avantatges il·legítimes que obtenen de la seva relació privilegiada amb l’Estat.

Moltes lleis del nostre ordenament jurídic estan pensades per afavorir la religió i les confessions religioses, però n’hi ha una en particular, o per dir-ho amb més propietat un conjunt de lleis, que estan específicament dissenyades per afavorir l’Església catòlica. Els Acords entre l’Estat Espanyol i la Santa Seu de 1976 i 1979, l’anomenat Concordat, pactats a les acaballes d’un règim franquista agonitzant amb l’Estat Vaticà, absolutista i teocràtic, es van fer exclusivament per blindar els privilegis de l’Església catòlica i evitar que aquesta dificultés la transició política a la democràcia.

Aquests pactes de caràcter internacional són ara una rèmora del passat que cal superar, perquè encara avui en dia condicionen les llibertats i la salut democràtica que desitgem pel nostre país, serveixen entre d’altres coses per justificar el finançament de creences privades, per promoure l’adoctrinament ideològic als centres escolars, que haurien de ser laics, per encobrir delinqüents acusats de pederàstia i, enmig d’una crisi salvatge que colpeja les famílies dels nostres treballadors i treballadores, per pagar despeses sumptuoses com les que comportarà la visita del cap suprem dels catòlics al nostre país.

Aquests privilegis s’han d’acabar ja. És hora de revertir aquesta situació i demanar amb veu alta i ferma la fi d’aquesta injustícia. Per això exigim:

• Que les creences religioses deixin de ser finançades amb diners públics.
• Que es suprimeixi l’assignació tributària a l’Església catòlica a través de l’IRPF.
• Que les escoles deixin de ser utilitzades com a plataformes d’apostolat.
• Que les religions deixin d’imposar els seus prejudicis morals a tota la societat.
• Que els clergues pederastes i els seus encobridors siguin portats davant la justícia.
• Que l’Església deixi d’obstaculitzar l’ús del preservatiu per prevenir l’extensió de la SIDA.
• Que els infants siguin protegits de la superstició i la irracionalitat.
• Que l’Estat deixi de promoure la caritat a costa de la justícia social.
• Que els actes i llocs públics deixin d’estar presidits per símbols religiosos.
• Que els representants públics deixin d’afavorir les confessions religioses.
• Que es respecti el dret de tothom a viure segons la seva condició sexual.
• Que es reconegui el dret de les dones a decidir sobre el seu propi cos.
• Que l’apostasia sigui un dret reconegut per la llei.

Per la derogació dels acords entre l’Estat Espanyol i la Santa Seu!

Per la separació entre l’Estat i l’Església!

En defensa de la laïcitat!

Concentració dijous 4 de novembre, a les 19 h, a la Plaça Sant Jaume de Barcelona

www.jonotespero.cat

Un Mamón a casa

Doncs sí, tinc un mamón a casa. Sembla que tothom pugui opinar sobre això i tothom hi té la seva a dir. És curiós que des que em vaig quedar embaraçada vaig notar que tot Déu et dóna consells, que no et serveixen d'una puta merda... Que la gent es pensa que el que diu és la veritat absoluta i serà rebut com un bon consell. I quan dic tothom, vull dir tothom... i les pitjors les iaies que trobes pel carrer i s'agafen la licència de dirigir-te la paraula i dir-hi la seva, que em sembla molt bé que tinguin ganes de parlar, però també han de pensar que els temps han canviat i les coses es fan d'altres maneres... bé és igual....
El que deia: tothom és diferent, els nens són diferents i la manera de fer de les mares i pares novatos també és diferent segons cada caràcter, segons l'ambient, les possibilitats, etc....
No sé si sóc en aquest tema activista de res en concret, però si el Baixir és un mamón ho respecto i el deixo fer. Quan m'agobii molt el tema potser hi posaré remei. Malgrat que hi ha hagut algun moment de debilitat, molt cansada, per les despertades del nen a la nit
penso que tot ha d'anar al seu ritme... i no, no estaré fins als 8 anys alletant al petit, tampoc es tracta d'això....
És curiós que mai he estat en contra del topless però no l'havia practicat mai, més que res pel meu complexe respecte la meva talla, i no m'hagués imaginat mai treient el pit a qualsevol hora i lloc, però no m'he tallat gens, i la veritat és que ni m'he fixat si algú em mirava, si feien mala cara o alguna cosa semblant.
Que sí, que ja té 21 mesos, anem cap als 2 anys d'alletament, i encara que les nits són feixugues i amb moltes despertades, segueixo alletant, encara que això em perjudiqui després per la conciliació laboral, ja que hi ha alguns dies que la son em mata, però bueno s'han d'establir prioritats en aquesta vida i ara per ara (de fet des que va nèixer i suposo que per molt temps) per mi lo principal és el meu fill.

Per en Jordi

Se n’ha anat quan no li tocava.

Sempre ho recordava quan li preguntava com es trobava, que encara no havíem de patir per ell ja que el monjo budista fa uns quants anys li havia dit que moriria als 83, encara li quedaven 2 anys... i sempre repetia que se’n penedia del fet de no haver volgut saber el dia concret, ja que podria organitzar una festa de comiat amb la gent que estimava.

En Jordi patia d’incontinència verbal i no se’n callava ni una. Militant de base dels que ja no en queden i content de ser-ho, era dels que no vol figurar. A vegades molt crític amb les coses que passen i sempre pensant que la militància és una arma molt important que s'ha de cuidar i saber-ho fer. S’apuntava a un bombardeig, i encara que moltes vegades emprenyat amb moltes coses sempre hi era, sense anar més lluny el dia abans de morir va estar pel local i ja va confirmar que dissabte vindria a les jornades.

La darrera vegada d’artilleria pesada amb la galleda, l’escombra i la cola el recordo de parella de fet amb ma mare la Tere, ella amb càncer i ell amb els seus anys i mig cor mort com deia ell.

Darrerament ja no venia tant, com deia el Fall s'havia desmembrat i ja no tenia la mateixa força, passava pel local a llegir el diari i a petar la xerrada. La de vegades que m'havia parlat de l'època de picapedrer, de la seva mitja nòvia que li feia mitges banyes.... Ara m'adono que a vegades l'escoltava de lluny, potser perquè sempre eren les mateixes històries.

Ostres, el trobaré a faltar molt, més del que m'hagués imaginat, encara m'imagino que entrarà per la porta cantant amb aquella veu potent que el caracteritzava.

Segurament vindria dijous, de fet, havíem quedat d’anar a menjar un arròs al bar d'en Narcís. En Jordi suposo que amb els anys havia après a valorar les petites coses, i l'arròs i l'estona de fer-la petar amb en Josep, en Carles, la Laura, en Ruben (darrerament) i jo mateixa crec que eren dels millors moments del dia, encara que es queixés de menjar la meitat massa.

Ara me n'adono que no era un company o com deia un “camarada”, ni un amic, era més que això: formava part de la família que sense voler vam anar creant amb els anys.