No m'ha importat mai fer anys, però 35.......ostres em sembla mentida que hagi passat tant ràpid tot plegat.
No, no tinc cap depre pels 35 (de fet no sé si està estipulada a aquesta edat....), ni res d'això, però potser al ser una data rodona em fa pensar. Miro enrera i amb prespectiva no em desagrada, ja sé que moltes vegades em queixo i veig tot lo negatiu però ara no és el cas.
Miro enrera i només vull veure lo positiu. M'agrada ser com sóc, de fet com sempre però els canvis que he fet crec que han sigut per millorar. Les aportacions de les persones que m'envolten, de la gent que es creuen pel camí han estat molt importants i per sort m'he trobat gent molt maca.
També m'he creuat amb impresentables, però aquests/es no els faré alusió perquè no fa falta, a més penso que cadascú sigui conseqüent amb els seus actes i si no ja s'ho trobaran, tothom acaba posant-se al lloc que li toca.
35 desembres dels quals 4 han estat sense ma mare. La Tere, a la que he trobat i trobo a faltar dia rera dia. Sóc incapaç d'entendre el perquè, i tot i que sóc conscient que no en trec res, no deixo de dir-me que no hi ha dret. En cada situació penso què faria ella, en com s'hagués sentit al dir-li que seria àvia, en la cara que hagués posat al agafar en braços el Baixir, en veure les primeres passes, les primeres paraules. Lo contenta que estaria veient crèixer la panxa a ma germana. I sabent que ve de camí un Ovidi, quina il·lusió que li faria....
Diuen que de tot se n'aprèn i malgrat el dolor que m'ha provocat aquesta pèrdua, noto que m'ha enfortit i he valorat molt més qui era, com sentia, què pensava i què feia ma mare. I fot molta ràbia però potser he après a estimar-la molt més que abans. Em dóna força per seguir íntegre, fer allò que més m'agrada i no permetre que ningú em trepitgi. Gràcies Tere, t'he estimat, t'estimo i seguiré estimant-te per sempre
No, no tinc cap depre pels 35 (de fet no sé si està estipulada a aquesta edat....), ni res d'això, però potser al ser una data rodona em fa pensar. Miro enrera i amb prespectiva no em desagrada, ja sé que moltes vegades em queixo i veig tot lo negatiu però ara no és el cas.
Miro enrera i només vull veure lo positiu. M'agrada ser com sóc, de fet com sempre però els canvis que he fet crec que han sigut per millorar. Les aportacions de les persones que m'envolten, de la gent que es creuen pel camí han estat molt importants i per sort m'he trobat gent molt maca.
També m'he creuat amb impresentables, però aquests/es no els faré alusió perquè no fa falta, a més penso que cadascú sigui conseqüent amb els seus actes i si no ja s'ho trobaran, tothom acaba posant-se al lloc que li toca.
35 desembres dels quals 4 han estat sense ma mare. La Tere, a la que he trobat i trobo a faltar dia rera dia. Sóc incapaç d'entendre el perquè, i tot i que sóc conscient que no en trec res, no deixo de dir-me que no hi ha dret. En cada situació penso què faria ella, en com s'hagués sentit al dir-li que seria àvia, en la cara que hagués posat al agafar en braços el Baixir, en veure les primeres passes, les primeres paraules. Lo contenta que estaria veient crèixer la panxa a ma germana. I sabent que ve de camí un Ovidi, quina il·lusió que li faria....
Diuen que de tot se n'aprèn i malgrat el dolor que m'ha provocat aquesta pèrdua, noto que m'ha enfortit i he valorat molt més qui era, com sentia, què pensava i què feia ma mare. I fot molta ràbia però potser he après a estimar-la molt més que abans. Em dóna força per seguir íntegre, fer allò que més m'agrada i no permetre que ningú em trepitgi. Gràcies Tere, t'he estimat, t'estimo i seguiré estimant-te per sempre
