27 de febrer: 35 anys de la RASD

Diumenge 27 de febrer celebrem els 35 anys de la proclamació de la República Àrab Saharaui Democràtica (RASD)

Massa anys en l'exili als campaments de refugiats, vivint en condicions extremes i de l'ajuda internacional. Sempre m'han dit que l'ajuda és benvinguda, però és curiós que aquesta ajuda no es converteixi en suport polític, que de fet seria el que realment necessiten. Amb algunes de les families sahrauis que tinc contacte m'han comentat moltes vegades que saben que l'ajuda la reben per part de les associacions pro-sahrauis, però que els diferetns governs que hi han hagut s'han limitat a enviar-hi coses, a tapar forats, i posar parxes, però en cap cas hi ha hagut una posició política en defensa del dret a la seva terra, el dret a decidir, el dret a poder tornar al seu país.

Massa anys de vulneració dels DDHH, de tortures, de repressió. Massa temps d'impunitat a crims, maltractes, desaparicions, etc... Massa anys en què la comunitat internacional ha estat testimoni del què passa en els TTOO però giren la vista i com si no hagués passat res.

Totes i tots amb el poble sahraui!

Dos anys i uns quants dies

No cal dir que ara a hores d'ara ja em relliscava qualsevol comentari que se'm pogués fer, ja m'havia acostumat a que tothom hi donés la seva opinió i em donessin consells per tal que el Baixir deixés el pit.

Al principi em tocava molt els nassos la insistència de segons qui amb el tema, crec que ningú té dret a donar consell si no se'ls ha demanat. Però tot i així aquest temps m'ha semblat que sempre havia d'anar justificant el perquè i com havia arribat fins aquí. I lo més fort no poder queixar-me perquè jo ho havia buscat. I en part, potser tenien raó: jo ho he buscat, i no m'arrepenteixo de res, tot i que a vegades m'he agobiat en moments puntuals, i això alguns o algunes ho han patit més que d'altres.
El Baixir ha pres pit més de 2 anys i n'estic contenta, i el vincle que hem creat crec que és fort i maco. Ara el pit ja forma part d'una època, la decisió ha estat meva, potser no és el que volia des d'un inici perquè pensava i potser encara penso que la decisió havia de ser conjunta. Però ha estat una decisió que m'ha costat però he pensat que era el millor per tots dos, ja que no m'ho prenia de la mateixa manera i em sentia una mica agobiada.
Els que ho han criticat estaran contents, tot i que encara poden criticar més coses, ja que el Baixir als seus 2 anys i pico encara no ha estrenat el seu llitet, ni tan sols la seva habitació. Seguim amb el collit (colecho en castellà) ja que és la forma més pràctica i alhora més maca de poder descansar tots plegats. Per tant, segur que algú dirà que estic malcriant i fent-ho lo més malament possible.
És la meva vida, el Baixir mai més tindrà 2 anys, i és la meva forma d'estimar-lo i disfrutar-lo. No escoltaré ni donaré consells, només puc explicar el que a mi m'ha anat bé, a d'altres potser els funciona tot el contrari...

indiferència

Satisfeta. Mirar endavant és l'objectiu que hauriem de tenir totes, és la única manera per avançar i millorar en tots els aspectes.

Em sento contenta perquè ara si que sóc conscient que he aconsseguit algo important. La indiferència és la meva referència ara en algunes situacions. La invisivilitat heredada que sempre he destacat ja no em fa mal, millor així, potser m'ha costat més del que hauria volgut però suposo que amb el temps les coses s'aprenen.
Hi ha persones que es creuen millors, i que et fan sentir invisible i el que (fins ara) em feia més ràbia: fan que siguis invisible a ulls d'altres. Cadascú és com és, i a mi segons com aquestes coses m'afecten però mai ho he retret ni explicat massa, de fet, em sembla que ho he heredat.
No sé ben bé el perquè, però la cosa ha canviat, no ha estat d'un dia per l'altre, però poc a poc he après que aquestes persones no valen res i per tant enfront això: indiferència.
Tothom té les seves virtuds i els seus defectes, evidentment ningú és perfecte i el que s'ho cregui que s'ho faci mirar.
Les persones sabem més d'unes coses que d'altres, perquè alguns temes ens rellisquen però d'altres ens fan córrer, ens relacionem amb qui té afinitats d'algun tipus, i piquem l'ullet i agafem la mà a qui ens dóna la gana, i estimem a la nostra manera. 
Sóc com sóc però ningú és millor que jo. M'equivoco en moltes coses, massa potser, però en moltes d'altres me'n surto prou bé i ningú té perquè jutjar-me, cadascú amb lo seu que tothom té les seves coses.