divendres, 22 d’abril del 2011

Sant Jordi, aquest any la rosa pel Jordi



Cada Sant Jordi era clavat que rebria una rosa d'en Jordi, aquest any serà diferent. Per això, des del meu troçet li faig arribar allà on sigui una rosa simbòlica. 
El trobo a faltar i em costa encara pensar que no hi és. Ja han passat uns quants mesos que ens va deixar però sembla ahir que em demanava si volia anar a fer un arròs a cal Narcís. Tenia les seves coses, com tothom, però era una bona persona, de les que fan falta. No tenia complexes i deia les coses pel seu nom i per això a vegades tenia algun conflicte encara que no li feia patir gens.
Darrerament potser li feia menys cas i estava poc per ell, ja que amb el meu fill petit tenia altres coses al cap, però sempre que anàvem a fer un arròs o altres vegades un menú sempre acabàvem entaulats una bona estona, divagant de qualsevol cosa, o moltes vegades recordant la Tere, ma mare...
En Jordi ens va deixar però el record perdura pels que l'estimàvem tal com era...
Una forta abraçada Jordi!

dilluns, 4 d’abril del 2011

Hora de lectura: El secret del meu turbant.

M'agrada llegir abans d'anar a dormir, i curiosament últimament ho faig molt quan el petit ja dorm (vist el que fan per la tele, crec que és la millor opció, tot s'ha de dir...)
Tenia pendent uns llibres que m'han regalat per Nadal, altres que m'han deixa't i alguns que esperen de fa temps el seu torn. 
La meva darrera lectura: El secret del meu turbant d'Agnès Rotger i Nàdia Ghulam (la protagonista). Premi Prudenci Bertrana de novel·la 2010.
Explica la història real de Nàdia Ghulam, afganesa que amb només 8 anys va patir greus ferides i cremades quan el règim talibà s'apoderava de l'Afganistan i des de llavors es va fer passar per home per poder dur un sou a casa.
Una noia que les va passar putes, però en cap moment va queixar-se i va lluitar fins al final per poder aconseguir la seva llibertat.
Descriu en primera persona l'entrada dels talibans al poder, la posició en què queden les dones al país i el patiment de la gent per poder tirar endavant.
Bon llibre, bona redacció i bona ressenya per no oblidar fets que estan passant no gaire lluny nostre i que s'han de reivindicar.




divendres, 1 d’abril del 2011

Racisme




El Racisme és latent. Encara n'hi ha i pel meu just massa... És el món on vivim i sembla difícil de canviar. Jo diria que la ignorància fa molt de mal, però també la por als canvis, a lo estrany, a lo diferent, i per altre banda la ràbia...
És curiós que l'altre dia algú em criticava que li digues morito al meu fill, que queda lleig i que la gent mirarà a veure què passa... Però és que el Baixir és morito, o per ser més exactes és mig morito
I vale, visc en aquesta societat i puc entendre que soni raro, però a mi també em sona raro quan algú crida als petits amb carinyitu, el rei de la casa, la meva princeseta.... si és que no sé què em fa més ràbia...
Però és que clar, la imatge dels moros és d'aquells que pel carrer fan mitja por, que han vingut a treure'ns la feina, tracten les dones amb crueltat, es beneficien dels serveis socials, de les places a l'escola bressol, dels bons del menjador... i al carrer hem d'agafar el bolso amb força per tal que no els el prenguin... i un bon munt d'estereotips que se'ls hi han anat posant.
Vivim en un mont injust que només fa que mirar-se el melic i rebutjar tot el que li és diferent.
I no, no és una exclusivitat d'aquells carques de dretes... també hi ha els que van de progres i amb mentalitat esquerrosa que tot i que no ho reconeixeran mai també en són. A vegades hi ha comentaris que sobren: i si els moros són d'una mena però els sahrauis són diferents que m'ho aclarin perquè em perdo... quines contradiccions tan burres!