Pel Papa sí que hi ha diners.........

En una muestra más de la aconfesionalidad de esta España eterna, 800 colegios e institutos públicos madrileños se convertirán este agosto en improvisados albergues para los miles de peregrinos que se esperan por la visita del Papa. Los turistas religiosos tendrán cama gratis por la gracia de dios, y también por obra y gracia del Gobierno, de la Comunidad de Madrid y del Ayuntamiento. El otrora laicista Zapatero, la supuesta liberal Aguirre y el teórico moderado Gallardón se han dado la mano al fin en algo: firmar un generoso convenio con la Iglesia Católica que para sí ya quisieran los organizadores de otros happenings capitalinos, como el Orgullo Gay o el Festimad. El acuerdo no sólo implica prestar los colegios –y pagar los sueldos de los bedeles que tendrán que trabajar en agosto–. También incluye descuentos fiscales, la cesión gratuita del Palacio de los Deportes y del aeródromo de Cuatro Vientos e incluso un abono transporte a precio reducido.

¿El total de la visita del Papa? Unos 50 millones de euros. El precio es tan disparatado que hasta ha provocado críticas dentro de la Iglesia: 120 sacerdotes madrileños han firmado una carta en contra del “escándalo social” que conlleva este dispendio en “el contexto de la actual crisis económica”. El cardenal Rouco Varela ha respondido a estas quejas: “No hay cosa más económica que rezar”. Y en eso tiene razón. A la Iglesia, los 50 millones le saldrán gratis. La mitad, 25 millones, los paga el Estado (aconfesional). Y la otra mitad, las grandes empresas, que financian el evento a cambio de generosas exenciones fiscales. ¿El beneficio para las cuentas públicas? Está por ver. Según los cálculos de la Iglesia, los peregrinos se dejarán 100 millones de euros en Madrid. Desde luego, no será por lo que gasten en hoteles.

Jo també sóc violenta..... i ho puc ser més.....

És curiós que sempre es condemnin determinats comportaments violents i d'altres no es tinguin en compte mai.
A mi em sembla molt greu i molt violent el que està passant en aquest moment en la nostra societat.
No hi ha dret que tanta i tanta gent hagi de viure amb la incertesa del demà, amb un salari mínim d'uns 650€ (dels més baixos d'Europa), o per contra alguns amb una ajuda familiar d'uns 420€. Molt violent que s'hagi de viure amb la por al cos dia a dia, i l'angoixa que el sou no arribi a final de mes, i comptant els dies de cobrar (els que cobren...).
Lo violent és que es retallin la sanitat, l'educació, etc... en comptes de fer pagar a qui més té. Mantinguin sous desorbitats a polítics, càrrecs, etc... mentre retallen a treballadors de base dient que de la crisi ens hem d'estrènyer els cinturons, quina barra!
Trobo increïble que mentre es parla de mileuristes o menys (moltes vegades) d'altres puguin cobrar fortunes i encara se'ls deixi anar fent ERO's a tort i a dret...
La violència és que mentre la gran majoria li costa dormir a les nits, perquè el sistema capitalista ja es veia a venir que acabaria desenvocant en el que estem vivint, una part petita vagi evadint fortunes a paradisos fiscals i no els passi res.
La violència són les ordres de desnonament per no poder pagar la hipoteca d'un coi de piset de 55 m2 que va costar un ronyó i part de l'altre, i en canvi l'estat hagi d'ajudar als bancs a remontar, i jo em pregunto: a remontar què? Ja té nassos....
La violència és que hi hagi tanta gent aturada de llarga durada, sense subsidi de cap tipus; i encara se'ls faci sentir culpables dient que és que no volen treballar aquest jovent d'avui dia... (vaig estar 2 anys i mig aturada i sé de qué parlo)
Indignada i cabrejada, així és com em sento....

Dones

Una dona estava asseguda en un sofà, prenent te gelat amb la seva mare. Mentre parlaven de la vida, del matrimoni, de les responsabilitats i de les obligacions de l'edat adulta, la mare va fer sonar els glaçons del seu got i després mirà fixament la seva filla. 'Mai t'oblidis de les teves amigues' li va advertir, fent girar les fulles de te del fons del seu got. 'Seran cada vegada més importants amb el pas del temps. Tant és que estimis molt el teu marit, ni que estimis molt els fills 

que tinguis, les necessitaràs. Recorda't de sortir amb elles sempre, fer-hi coses. Recorda't que quan parlo de les teves amigues em refereixo a TOTES les dones... les teves germanes, les teves amigues, les teves filles, i totes les altres dones que estiguin lligades a tu. Les necessitaràs. Les dones sempre ens necessitem". 

Ella va escoltar la seva mare. Va mantenir contacte amb les seves amigues i cada vegada en va tenir més amb el pas dels anys. A mesura que els anys van anar passant, un rere l'altre, va anar entenent, gradualment, allò que la seva mare li havia explicat. Malgrat que el temps i la naturalesa van canviant en la vida d'una dona, les veritables amigues sempre hi romanen. 

Després dels meus 40 anys de viure en aquest món, això és el que he après: 

El temps passa. 

La vida passa. 

Les distàncies separen. 

Els fills creixen. 

Els treballs van i vénen. 

La passió disminueix. 

Els homes no sempre fan el que se suposa que haurien de fer. 

El cor es trenca. 

Els pares es moren. 

Els col·legues obliden els favors rebuts. 

Les carreres o professions arriben al final. 

PERÒ ... Les teves amigues sempre hi són, independentment del temps i tots els quilòmetres que hi hagi entre vosaltres. Una amiga mai està massa lluny per arribar-hi quan la necessites. Quan hagis de caminar per una vall solitària i hagis de fer-ho per tu mateixa, les dones de la teva vida hi seran, donant-te ànims, pregant per tu, empenyent-te, intervenint per tu i esperant-te amb els 

braços oberts al final del camí. Algunes vegades, fins i tot trencaran les regles i caminaran al teu costat...  O vindran i et portaran a les seves espatlles. Amigues, filles, àvies, mares, germanes, sogres, nores, cunyades nétes, ties, cosines, nebodes: són una benedicció a la vida! 

Cada dia, ens seguim necessitant.