Ja ha passat un any....

Un any passa molt ràpid.... Demà farà un any que en Jordi ens va deixar, quan encara no li tocava, i sense deixar-nos marge de reacció. Realment feia uns dies que l'havia vist i estava prou bé. L'atzar el va portar allà on és ara. Merda! hi he pensat en moltes ocasions i que coi que l'he trobat molt a faltar...
Anirem al bar d'en Narcís a dinar com si també hi fos, com si vingués a menjar la meitat massa, i parlarem com si hi fos. Perquè de fet no ens ha deixat, els que l'apreciavem tal com era encara el recordem. I segons ell en vés a saber què s'ha rencarnat, potser el tenim més aprop del que ens pensem...
Potser em repeteixo, però en Jordi era de les persones que fan falta. Un bon home, sense mals sentiments. A vegades molt crític amb els demés, però  perquè s'ho mereixien, i de fet l'edat li permetia encara que fos per experiència, com deia más sabe el diablo por viejo que por diablo, i també era crític amb ell mateix. 
Durant aquest any és curiós però m'he creuat en diverses ocasions la seva filla,  tot i que ja ens coneixiem d'abans ara la trobo propera, perquè ens uneix una cosa el record d'en Jordi, la pena d'haver-lo perdut, i la ràbia i impotència de no poder-hi fer res...
El recordaré, i no només ara quan fa un any que ens ha deixat, en molt moments de la meva vida ho faré de ben segur perquè tal com era no passava desapercebut i jo sé que m'estimava molt.
Una forta abraçada Jordi

Re-retrobament

Retrobant amigues i amics d'infantesa, en alguns casos després de 20 anys sense pràcticament saber-ne res de res. Podria semblar una bestiesa el que sento, els records que venen al cap, la pila de coses que vam compartir en aquells anys, anys importants per les persones, ja que és quan vas formant el que seràs.
Ha estat genial tornar a compartir, recordar moments que alguns teniem oblidats, però al refrescar memòries ens en fem un tip de riure. Recordar als que no hem pogut retrobar, i intentar que l'any vinent siguem uns quants més.

M'adono que a vegades la vida no surt com havia imaginat, passen coses que fan sentir malament, que em porten a sentir-me poca cosa, però cal fer un esforç i veure'n la part positiva. I el sopar i retrobament em fa adonar que estic contenta de ser com sóc, perquè em vaig sentir valorada i estimada per cada un dels que vaig compartir sopar i festa, perquè de fet totes i tots els que estaven allà al meu costat han sigut partícips de la meva manera de ser, de la meva manera de veure la vida i n'estic orgullosa.

I sembla mentida però amb la gent del cole 20 anys no són res perquè vam disfrutar junts i ho vam passar tant bé que no veiem l'hora d'acabar, cadascú amb la seva manera de ser, però els anys que vam compartir d'infantesa ens lliguen i ens marquen a tots d'alguna manera o una altre.

Ei, la idea que algú va tenir de demanar per fer una visita al cole, crec que seria genial... llàstima que no trobariem ni Casassecas, ni Xibertes, ni Srs.Palous.... Segur que també els veuríem amb altres ulls...