Arbre de Nadal

És el primer any que faig l'arbre de Nadal a casa, més que tot perquè feia gràcia al Baixir o potser això em va semblar.... I de fet, com que el vam fer entre els dos, va ser una tarda entretinguda i ens ho varem passar molt i molt bé!
Ja dies abans havíem anar preparant-ho tot, ja que a part de les boles típiques hi vam afegir un toc personal amb les càpsules de cafè o campanes com diu el nen (ja que un cop buides i netes no les reconeix com el que són, clar són campanes!)

 

Recordo quan era petita que feiem l'arbre a casa i ens feia molta il·lusió, eren dies diferents sense escola i de trobades familiars que tant esperavem i com no: els regals.... Em venen al cap les boles i figuretes que al llarg dels anys es van anar acumulant a casa, unes boles cutres que any rera any tornaven a aparèixer mig despintades, amb el cordill desfilat, de colors indefinits.... però tornaven a sortir i es tornaven a penjar a l'arbre... i les llumetes de colors... Cada any a última hora ens adonavem que o no funcionava o li fallaven unes quantes bombetes.

Lo dels villanzicos a casa no s'ha portat mai, de fet sempre m'han fet com una mica de ràbia... Ara definitivament em repelen, tinc una veina al pis de baix que portem des del pont de principis de desembre que sento fum, fum, fum; los peces en el rio, etc... en CD i ella que les canta amb força i una potència brutal... el dia 6 quan vaig sentir-la ja em vaig posar les mans al cap pensant com serà el 24, 25.... no ho vull ni pensar!!!

Redecorant la vida (1)

Aprofitant el mega-pont que vaig tenir em vaig buscar feina, molta feina.... Redecorar la meva vida, en aquest cas la meva habitació, que ja li tocava, i que tanta falta em feia a mi, per fer un tomb, per sentir-me millor, per començar de nou....

D'entrada el dilluns vaig anar a Ikea, deixant el nen a l'escola (que un altre dia se'm va acudir anar-hi amb ell i va ser una tortura... per tots dos....)

M'agrada Ikea, n'estic enganxada (ho reconec) i m'encanta montar els mobles, m'entreté moltíssim i em fa sentir bé (potser és una tonteria, però fer-ho, per mi li dóna un altre valor)

El cas és que els mobles eren lo de menys... lo més difícil ha estat desmontar els mobles destartalats que tenia, baixar-los 2 pisos, rascar les parets del collons de pintura, lijar, posar aqua-plast, esperar que sequi, pintar capa amb blanc.... i finalment experimentar amb la idea que tenia al cap de diferents colors..... I tot això amb el Baixir pel mig......

Entremig vaig aprofitar perquè el Baixir fes marranades i també experimentés amb la pintura, les mans, i aprofités per fer allò que normalment no es fa: pintar a la paret!

La veritat és que és un nen prudent i inicialment no s'atrevia a pintar la paret, ho feia a terra amb paper d'embalar.... li he hagut d'insistir que sí, que podia fer-ho, que no passava res de res..... fins hi tot vaig començar jo i de seguida va seguir!

Ens ho vam passar molt bé tots dos i vam riure molt... dibuixant, esquitxant i deixant petjades a la paret, a la cara, la roba, perseguint-nos amb les mans plenes de pintura, etc, etc.....

La banyera de després també va ser de riure, estava eufòric pel que havia fet, pel que havíem fet a la paret de l'habitació buida, sense llit ni armaris, ni res de res, crec que no entenia que és el que passava, no acabava d'entendre el perquè havien marxat els mobles vells i quedava l'habitació ben buida.....

A partir d'aquí vaig entendre que ja havia col·laborat lo suficient el Baixir i que aprofitaria per rascar, pintar, etc, etc quan estigués el dimecres altre cop a l'escola o a les migdiades del nen, que sino seria un cacao!

Seguiré amb el desprès, com ha quedat definitivament.... després de molts dies, ja que s'ha allargat més del que em pensava, però ha valgut la pena.... almenys a mi m'ho m'agrada molt!

36!

Si és que 36 de fet no són res.... 

36 anys = 432 mesos = 1.872 setmanes = 13.149 dies..... casi ná!

I sí: és un dia més. M'aixeco per anar a treballar, (no sé.... un amic meu sempre deia que el dia de l'aniversari de cadascú hauria de ser festiu per llei! potser tenia raó, potser no....) 

I encara que és un dia normal, no me'n puc estar de sentar-me una estona i pensar en com ha anat tot plegat. La vida passa i moltes vegades anem fent sense parar-nos a analitzar com va tot- La rapidesa en què passen els dies, les rutines que ens porten a camins que a vegades no volem.... Lo millor de tot és que si analitzo tot plegat, en general penso que no em puc queixar. Les coses no van com havia somiat, gairebé mai, però així és la vida... Estic contenta de com he anat evolucionant, potser semblarà molt pedant, però és així, cada dia sóc una mica millor. I cada dia em sento una mica més segura de mi mateixa.

Quan estava embarassada hi havia dies que em preguntava si seria una bona mare, i és que la responsabilitat és gran, ara penso que ho faig lo millor que puc i segurament hi ha diferents maneres de fer les coses i jo intento fer-ho de la millor manera que em sembla....

El millor regal me'l fa cada dia el Baixir quan obre els braços per fer una abraçada molt i molt gran a la mama, i molts petonitus. És el millor i l'únic regal que vull. En aquest món absurd en què vivim, per ara, no necessito res més. És el millor que m'ha passat, sense pensar-m'ho dues vegades i tot el que faig i deixo de fer és per ell, ara el meu món gira entorn al meu amor: el Baixir. I quan cada matí li dic bon dia amor meu i ell somriu i respon de la mateixa forma puc iniciar una jornada amb una força que em fa imparable. I ara que ja és una personeta que interecciona, m'explica cosetes, i viu les situacions intensament; avui ha volgut bufar les espelmes amb mi i ha cantat una versió del "cumpleaños feliz" (no sé d'on l'ha tret...imagino que inventada) estupenda. Ha estat un bon aniversari!