dijous, 12 de gener del 2012

fieltrejant......

Ja ho deia la meva àvia: qui no té res a fer el gat pentina! Doncs com que el seikin (el meu/nostre gat) és més aviat esquerp i no es deixa o quan es deixa acaba empipant-se i m'esgarrapa/mossega; doncs jo que em busco entreteniments....
L'hivern és molt llarg i quan el petit dorm, em queda una estona per mi. Hi ha dies de tot, però després de endreçar una mica encara em queda una estona, i vista la TV que tenim, tanco i em dedico a fer cosetes que he anat descobrint d'ençà de l'estiu.
El feltre és una d'elles, tot just he començat, però m'he enganxat, no sé fins quan durarà la dèria però mentrestant m'entretinc, ho passo bé, sense maldecaps ni presses i els resultats pel meu just són bons.
D'on ha sortit la dèria? Doncs a principis de desembre passejant amb unes amigues per les paradetes d'artesans a Girona vaig enamorar-me de les catifes fetes de feltre, però el preu em va frenar (tot i que ara puc pensar que amb l'estona que s'hi ha de dedicar eren força barates...)

Vaig començar a mirar per internet, formes i maneres de fer-ho i em vaig animar a provar a fer les boles de feltre, la intenció era provar i si sortien bé començar fent collarets i cosetes petites, lo de la catifa... potser més endavant.....
Tot i que la dificultat és mínima és força laboriós de fer, però em val la pena, ja que em tanco en el meu petit món on res no importa, i a sobre el resultat és bo (almenys a mi m'agrada). 
Les boles de feltre són el més laboriós i amb més dificultat, però no tenen cap secret quan se n'han fet unes quantes, tot i que encara el procès em porta més temps.

Les tires enrotllades és el més sencill de fer i no hi ha cap mena de dificultat extraordinària i també el resultat em va agradar molt. La producció no és gaire però poc a poc.... que ja tinc pensades algunes persones que els hi quedarien estupendos i els lluiran la mar de bé!



dimecres, 4 de gener del 2012

3 ANYS!!!!!

dimarts, 3 de gener del 2012

3 ANYS!!!!!

Demà farà 3 ANYS i estrenem habitació nova, amb un llit que jo trobo fantàstic amb un munt de possibilitats per jugar, per somniar, per riure..... i al Baixir li encanta (que de fet és lo important!!)
Sembla mentida però són 3 anys ja!!!
Han passat moltes coses i molt depressa, 3 anys en què la vida fa un tomb, compartint amb ell cadascuna de les estones bones, i també de les dolentes. És increïble el que es pot arribar a estimar. El Baixir m'ha ensenyat el real significat de l'amor, un amor incondicional que és difícil d'expressar.
3 anys compartint, aprenent a ser mare (i intentant fer-ho el millor possible), veient l'evolució brutal que fan els petits a mesura que van creixent i ara des de fa un temps ençà disfrutant molt del meu fill, que parla pels descosits, s'inventa històries i fa el pallasso sempre que pot...
I si, sóc una mica hipie quan encara no he tingut nassos de fer l'àlbum dels primers dies, mesos, anys de la seva vida (potser podría ser un propòsit pel 2012: me l'anoto)
3 anys adonant-me que tot el relacionat amb el meu petit passa per davant del demés, perquè és el més important, perquè des que és amb mi tots els problemes poden marxar amb un somriure seu, amb una abraçada ben forta i no em fa por res de res.
Demà ho celebrarem amb un bon pastís!

dilluns, 2 de gener del 2012

jugant, inventant, imaginant

És curiós que ja pot cagar el tió el que sigui, que sorprenentment jugarem amb les coses més inverosímils... les càpsules de cafè... les guardo desde fa temps realment no sabia el perquè però aquests dies de Nadal, les hem aprofitat al màxim. Han servit per adornar l'arbre de Nadal, ne'm fet uns mòbils que tenim el projecte de penjar per casa, tot i que encara ens falta pensar on aniràn, i serveixen per entretenir-nos durant estones. El Baixir hi veu taules i cadires, campanes, tasses per beure la llet, olles per fer el menjar. Pot fer els castells més alts del món, les forada amb un punxó, les aixafa i després les vol tornar a la seva forma habitual.... i si afegim arròs, cus-cus,llavors ja és massa: emplenem i buidem, mil vegades fins que en queda més a terra que al seu lloc i ja no té gràcia... I canvia d'estratègia i fa parlar les càpsules entre si, com si fossin amics que jugen....
I a mi amb això em vènen al cap tots de records de quan després d'escola anava a casa la meva àvia, la iaia Pepita, allà ja tenia una sèrie de nines, jocs, etc... però gairebé sempre demanava la caixa dels botons. Una capsa gran on estaven tot una pila de botons de tots tamanys, colors i formes diferents. Tenia els meus preferits i n'hi havíen fins hi tot que els havia emparentat de tal manera que formaven una gran família, els classificava per colors, tamanys, formes o simplement per els que em semblaven més bonics i els posava en fila, m'imaginava que anaven a escola, que jugaven al pati, que corríen, cantaven, menjaven i dormien.
La imaginació mai es perd però mai serà com quan erem petites i no tenia límits de cap mena.