Sempre ho recordava quan li preguntava com es trobava, que encara no havíem de patir per ell ja que el monjo budista fa uns quants anys li havia dit que moriria als 83, encara li quedaven 2 anys... i sempre repetia que se’n penedia del fet de no haver volgut saber el dia concret, ja que podria organitzar una festa de comiat amb la gent que estimava.
En Jordi patia d’incontinència verbal i no se’n callava ni una. Militant de base dels que ja no en queden i content de ser-ho, era dels que no vol figurar. A vegades molt crític amb les coses que passen i sempre pensant que la militància és una arma molt important que s'ha de cuidar i saber-ho fer. S’apuntava a un bombardeig, i encara que moltes vegades emprenyat amb moltes coses sempre hi era, sense anar més lluny el dia abans de morir va estar pel local i ja va confirmar que dissabte vindria a les jornades.
La darrera vegada d’artilleria pesada amb la galleda, l’escombra i la cola el recordo de parella de fet amb ma mare la Tere, ella amb càncer i ell amb els seus anys i mig cor mort com deia ell.
Darrerament ja no venia tant, com deia el Fall s'havia desmembrat i ja no tenia la mateixa força, passava pel local a llegir el diari i a petar la xerrada. La de vegades que m'havia parlat de l'època de picapedrer, de la seva mitja nòvia que li feia mitges banyes.... Ara m'adono que a vegades l'escoltava de lluny, potser perquè sempre eren les mateixes històries.
Ostres, el trobaré a faltar molt, més del que m'hagués imaginat, encara m'imagino que entrarà per la porta cantant amb aquella veu potent que el caracteritzava.
Segurament vindria dijous, de fet, havíem quedat d’anar a menjar un arròs al bar d'en Narcís. En Jordi suposo que amb els anys havia après a valorar les petites coses, i l'arròs i l'estona de fer-la petar amb en Josep, en Carles, la Laura, en Ruben (darrerament) i jo mateixa crec que eren dels millors moments del dia, encara que es queixés de menjar la meitat massa.
Ara me n'adono que no era un company o com deia un “camarada”, ni un amic, era més que això: formava part de la família que sense voler vam anar creant amb els anys.
2 comentaris:
Sí, sempre menjava la meitat massa. Però ho deia al final, quan s'ho havia acabat tot. Saps què penso, teta?: això de les 1/2 era una manera de dir-nos que ell no volia crear problemes ni maldecaps.
Potser ha marxat només per no fer nosa, per això no acabarà de marxar mai, com la Tere!
Segurament serà així, però quina merda! En serio, a vegades l'havia de fer callar perquè no parava..., però era en Jordi, ell era així i se'm fa molt raro no tornar-lo a veure. I d'aquesta manera, que ningú ens ho esperavem. Després de l'estiu havia recuperat energia i se'l veia molt bé i content. El dia abans de morir va ser al local i estava la mar de bé, coi!
Ei, hem d'anar a fer un arròs en el seu honor. Saps una cosa que he pensat que sens ell segurament no ens veurem tant i això si que no li agradaria, ni a mi tampoc! quedarem, vale?
Publica un comentari a l'entrada