6 primaveres

La petita de la casa ahir va fer les seves 6 primaveres. 

Passa el temps que vola. Sembla mentida. Em sembla que era ahir que donava voltes a una decisió tant important. Em rondava des de feia temps poder tornar a ser mare, que el Baixir no fos fill únic. Però ja feia un parell o tres d'anys que m'havia separat, per tant es feia més complicat (o potser no). Els dubtes eren molts. La responsabilitat de tot plegat era meva, la decisió no es podia compartir amb ningú, seria jo la que estaria al peu del canyó amb dues criatures petites i tot el que representa per la conciliació monomarental.

Però ho vaig decidir, faria una inseminació i optaria per la maternitat  en solitari. I la gent va opinar, alguns/es em volien aconsellar, però la decisió estava presa, la decisió era meva. I algunes podien pensar que era una valenta, o per altre banda una inconscient per no veure les dificultats que això comportaria; potser una mica de cada...

La perspectiva em fa  veure que me n'he sortit, els anys on la petita era més depenent ja han passat i han anat prou bé. Evidentment encara em necessita, tant la Uxia com el Baixir, però ja començen a tenir unes petites ales que els fan ser més independents....

I encara hi ha gent que deu opinar que potser no me'n surto prou bé, o que és millor la familia tradicional... Tothom pot pensar el que vulgui, està clar,i no sé ben bé perquè però tothom es creu amb el dret d'opinar sobre la criança. Abans potser m'afectava, ara ja no.

Crec que ho he fet molt bé, que me n'he sortit, que també he tingut dies dolents en què m'ha sobrepassat tot, però s'ha compensat amb altres de millors.

Que tinc un fill i una filla estupendus, que no canviaria per res del món i ho he fet el millor que he pogut/sabut i han sortit carinyosos, alegres, feliços i solidaris. També són tossuts i cridaners a vegades,  també s'ha de dir... Amb el confinament hem pogut treure el millor i pitjor de cadascú (s'ha notat l'angoixa a tots plegats), però millor o pitjor ens en sortirem!

Quan tinc ganes de plorar

Són massa dies.

A mi m'agradava estar a casa, alguns diumenges ens quedavem mandrejant i passant el dia a casa amb tranquilitat, mirant una peli, vora la llar de foc.

Però clar, això d'estar obligats a estar tancats a casa tot el sant dia, és una punyetera merda.

I a estones, això m'enfonsa i només tinc ganes de plorar i en aquest moments penso que necessitaria trucar a algú per desafogar-me; però en moltes ocasions no ho faig per no fer un drama per telèfon, perquè totes estem igual, tancades i angoixades, perquè la situació és dura per tothom i si truco vull estar animada i riure amb algú encara que sigui a la distància.

I què faig, doncs sortim que ens toqui l'aire, amb el patinet, o la bicicleta, equipats de la mascareta. Les mascaretes que una bona amiga ens va portar a casa un d'aquells dies en què tot era fosc i no m'hagués tret el pijama en tot el sant dia, si no fos que em diguessin que vindrien a veure'ns desde la distància del balcó, i sense ella saber-ho van canviar el meu dia, i vaig sortir de la foscor. Perquè aquella visita, encara que a la distància, va ser la millor de les abraçades, sense contacte, amb  el distanciament social que diuen, però em va canviar el dia.

Conciliació monomarental (amb situació de coronavirus)

Com ja deia l'altre dia: no em puc queixar. I amb això vull dir que no vull que aquest post s'interpreti com una queixa, només és una reflexió des de la meu humil criteri. Vull reflexar com em sento, com és el meu dia a dia.

Tot el temps de confinament he pogut acollir-me al teletreball, bé de fet des del 6  d'abril faig teletreball. Ja que del 10 de març al 6 d'abril em van donar la baixa ja que tenia símptomes lleus de covid19 - tot i que no em van fer la prova mai (bé això també seria per un altre post, la meva travessia amb el virus -o no- i el  061).

Quan ens van confinar a totes i tots semblava que la quarentena duraria 15 dies, i es veia com una cosa passatgera (vaja: una petita aventura, que passaria ràpid). Però al anar-ho allargant a mi (i suposo que a més gent) em va generar bastant vèrtig. L'incertesa em provocava (provoca) molta angoixa.

Al principi, anava trempejant com podia, tenia la flexibilitat de poder connectar-me a fer teletreball quan volia/podia. I tenia l'avantatge de poder decidir les hores que m'anaven més bé per poder estar enganxada al ordinador, sense deixar massa de  banda al meu fill i la meva filla. Era complicat ja que les interrupcions dels nens eren freqüents, per qualsevol cosa, que si volien esmorçar, que si els havia d'ajudar a fer deures, que si podia jugar amb ells, que féssim una manualitat, que s'avorrien, i què passa al final: tots enganxats a pantalles la major part del temps.

Va haver-hi un canvi important quan em van comunicar que em desviaven les trucades. I el vèrtig es va fer més gran, això volia dir que perdia la flexibilitat. Que les trucades són de 8 a 15, el punt fort de 10'30 a 14 que es quan la gent està desperta i abans de dinar. El primer dia de rebre trucades eren les 14'30 i l'Uxia em deia que tenia gana.... ni m'havia adonat que era tan tard i no havia ni pensat en el dinar.

Tot i això, no em puc queixar, com ja deia: he mantingut la meva feina, no m'han fet cap erto, i per ara no haig d'anar a fer guàrdies, i puc seguir amb el teletreball.

Però el dia a dia, es fa esgotador. I em provoca una tristesa profunda haver de  veure com durant pràcticament tot el matí per tal que els meus fills estiguin distrets estan enganxat a pantalles, a estones fan plastilina, dibuixos,  construccions, i el Baixir deures, però bona part en té cura d'ells a pantalla, i em fa sentir petita per no poder fer-hi res. Quan l'Uxia ve i em demana que li expliqui  un conte i me l'assento a la falda (davant l'ordinador) i estem a la segona pàgina del conte i sona el telèfon de la feina em mira amb ulls tristos i marxa dient que no passa res... I no, no vull fer pena, no vull llàstima, és  el que ens ha tocat viure i ningú ha pensat en tot el que ens pot arribar a afectar emocionalment a nosaltres i a les nostres famílies.

A la tarda, quan ja l'ordinador s'apaga hi ha dies que no ens ve de gust ni sortir a fer el passeig, preferim sentar-nos al sofà a fer-nos pessigolles i abraçar-nos, estar junts perquè ens trobem a faltar (quina contradicció més gran, 24h junts a casa i ens trobem a faltar)

Però el problema és que s'ha de tornar a encendre l'ordinador per fer deures, mirar tutorials, les activitats pels més petits, els reptes de la setmana, les cançonetes, enregistrar i editar videos per enviar a les mestre que s'ho estan currant molt i a les que agraeixo tot plegat, però a vegades em dóna la sensació de no arribar a tot, de no poder abarcar tanta cosa. 

A part, la casa, la roba, els menjar, l'aventura d'anar al supermercat en època d'apocalipse, que potser a aquestes altures ja m'hi he acostumat, però les primeres vegades per mi eren una angoixa: renta mans, posa guants, mascareta vés a comprar, i deixa els nens sols a casa patint que no passi res mentre estan sols.... i estic esgotada.

Torne-m'hi. 2 llargs mesos de confinament.

Tenia el Blog aturat des de fa molt temps. La rutina ens porta a no tenir hores per tot o potser no saber distribuir-les bé. 

Ara que totes hem hagut de fer una parada obligada he recordat que m'anava bé escriure, per canalitzar emocions, per treure del pap tot alló que em cou. I ara més que mai, que no tinc l'oportunitat de fer trobades amb família i amigues i amics, ni amb ningú basicament. Doncs és quan, possiblement, ho necessito més que mai.

Dos llargs mesos de confinament. Dos mesos de conviure 24 hores en família. Dos mesos d'adabtar-nos a no poder sortir. Mesos de reflexions, de riures, jocs  de taula amb en Baixir i l'Uxia, manualitats i experiments, tardes de sofà i pel·lícules, mesos d'aprofitar els espais exteriors de casa transformant el balcó en un racó de jocs, de vermuts i pica-pica de cap de setmana, d'espai per fer una mica d'exercici per descarregar la ràbia. Per parlar, per expresar-nos mentre ens abracem i ens fem pessigolles.

Però també han estat dos mesos d'avorriment, de tristesa, d'angoixa, de nervis i crits. De no tenir prous hores al dia; entre el teletreball, les estones a  dedicar a l'escola del Baixir i també de l'Uxia, d'haver d'inventar, d'experimentar, i d'estar al 100% per tal que els petits estiguin bé. D'apendre a connectar-se al Zoom, hangouts, Skipe, els tinc tots instal·lats però no tinc temps de connectar-m'hi.

En definitiva, un temps d'incertesa. Perquè ja he entès  que no haig de pensar en què passarà demà, però és innevitable. Perquè en un demà proper (o no) ens diran que ja estem a la fase on ja no cal fer teletreball, i no sé ben bé com anirà això sense escola. Ja m'explicaran què hem de fer les monomarentals, prou difícil que era abans de tot això la conciliació familiar i laboral, ara es multiplica potencialment. 

Ah i això si, no em puc queixar; no m'han fet cap erto, no estic aturada i m'he pogut acollir al teletreball i m'han passat manuals de teletreball on la teoria és estupenda on firmaria qualsevol sense cap dubte. Teletreball pensat en situació de normalitat, amb els nens a les escoles, clar...

Però això del teletreball ho deixo per un altre post, que seria massa llarg i em passaria la franja horaria de passejar amb els nens.