Un any sense fum

Ja ha passat un any.

Suposo que no haig de baixar la guàrdia, però crec que ara per ara està superat. És curiós, al principi pensava que seria impossible, o almenys molt difícil.

Ho vaig fer a palo seco, de fet no ben bé, ja que des del cap em van oferir a anar a un grup de suport de gent que voliem deixar-ho, una infermera ens va fer unes sessions que ens explicava el que ja sabíem de lo perjudicial que és el tabac, i de lo millor que ens trobarem.

Vaig anar a les xerrades per responsabilitat, perquè m'havia compromès, però no creia possible fer-ho. Si no recordo malament, les sessions es van acabar una setmana abans de  sant Joan i el darrer dia vaig decidir que per Sant Joan seria la data escollida, ho vaig dir a la sessió, però no ho veia gens clar. Em va animar una companya de les sessions, ja no recordo ni com es diu però sé que fumava moltíssim i portava 10 dies sense fumar i estava bé, molt animada i contenta perquè havia fumat tota la vida i era important aconsseguir-ho.

No estava del tot motivada, gens segura de mi mateixa. I només em passava pel capla tristesa de no tornar a fumar mai més, ja sé que pot semblarridicul, però  si, em preocupava no tornar a tenir una cigarreta entre els dits, quina contradicció més tonta.

El dia "D" va arribar i ho vaig fer. Els  primers dies van ser difícils, però de seguida vaig canviar de rutina, estava de vacances i això em va ajudar moltíssim, a no pensar-hi.  La tornada a la feina va ser el pitjor,  ja que l'estona d'esmorçar jo la relacionava molt en fer un cigarro, per tant vaig decidir alguns dies canviar la rutina de l'esmorçar i anar a caminar, o fer altres coses, per ni pensa-hi.

I mica en mica ho vaig anar integrant a la meva rutina.

I ahir ja va fer un any. I estic contenta, orgullosa de no haver caigut, creuo els dits per no tornar-hi.

Contenta d'un dia més sense fum. Contenta de mi mateixa.

Desconfinant poc a poc

I tot d'una m'adono que ja m'he acostumat a estar tancada, o no del tot. 

Ja fa dies que sortim a passejar, a donar una volta amb els patinets o amb la bicicleta, però encara estem la major part del dia tancats a casa.

I m'hi havia acostumat, o això era el que em pensava.

M'han fet sentir por, m'han fet sentir molt vulnerable, i per això he estat pendent del que ens deien a les notícies i potser em vaig conformar a no poder sortir, o sortir lo mínim.

Quan ja van dir que no hi havia franges horaries, ara que ja estava acostumada, ara que ja havia montat al balconet un espai per jugar, havia decidit canviar espais  de la casa per sentir-nos més agust, ara ja podiem sortir; però encara teniem la por o l'angoixa instalada al cos. Una barreja de tristesa i inseguretat que no sabia (no sé) gestionar.

Però, gràcies a una proposta que em van fer, ahir vaig escampar la boira, i avui ha sigut un dilluns diferent, no m'ha fet mandra llevar-me i seguir el teletreball, perquè m'he  llevat amb les piles súper caregades. Una mica cremada pel sol, però amb energia renovada.

Una excursió fantàstica i amb molt bona companyia.

Els aiguamolls de l'Empordà, contacte amb la natura, el cant dels ocells,veure com els nens corren feliços amb els seus amics.

I la primera banyota al mar. L'aigua estava brutal.

El teletreball i l'escola a casa #aixonoésconciliar

Ja sé que és una situació excepcional i ningú pensava el que passaria. I es fa el que es pot.

Però això no és conciliar 

#aixònoésconciliar

I, si, diuen que sóc privilegiada. Possiblement és veritat. Ho torno a repetir, no m'han fet un erto, estic teletreballant, per tant puc estar a casa amb en Baixir i l'Uxia.

Però la jornada laboral es torna interminable quan parlem que haig d'estar connectada a un ordinador i al telèfon de 8h a 15'30h a vegades més ja que fem reunions a la tarda. Si, ja sé... és el meu horari habitual, de què em queixo, oi??

Però això no és una queixa, només vull (necessito) expresar com em sento... perquè no és el mateix estar a una oficina, sense practicament distraccions. On puc estar concentrada en la feina, on ningú em demana si pot agafar unes galetes quan falta poquet per l'hora de dinar, on ningú em pregunta si puc ajudar-lo a fer els deures de mates perquè no se'n surt, on ningú comença a cridar i barallar-se mentre jo atenc al telèfon algun usuari apurat que li han fet un erto i la seva angoixa és brutal, a l'oficina ningú m'interromp (o poques vegades) amb tonteries varies....

Però és que aquestes tonteries varies són les necessitats dels meus fills, només tenen 11 i 6 anys (recent estrenats) i encara no són independents (evidentment). Necessiten interactuar, necessiten que algú els faci cas, no poden tirar durant tot una jornada sols. I haig de fer equilibris, i ens enfadem i crido. 

Si, i crido perquè estic angoixada, perquè hem passat molt dies tancats, perquè el confinament no ajuda, perquè no podem interaccionar amb gaire gent, perquè les video trucades alleugen una estona però no són el mateix. Perquè les passejades amb mascareta van bé per què ens toqui l'aire, però les notícies ens han fet tenir una por instalada al cos que no acaba de marxar. Tot i que ens diuen que anem passant de fase i ja podem anar desconfinant. 

I quan finalment acabo la jornada laboral, no es pot apagar l'ordinador, s'han de mirar els blogs de l'escola, primer el de cicle superior per en Baixir i acabar algun deure. I després cicle infantil per l'Uxia, mirar els  videos, les cançonetes,  els contes, i preparar per fer els reptes proposats cada setmana. I realment agraeixo i valoro molt positivament la feina de les mestres, sincerament ho estan fent súper bé, però jo ja no dóno abast... Ho vaig fent seguir tot, però em dóna la sensació que no puc amb tot. Hi va haver dies que se'ns va passar l'hora del passeig de tant ocupats que estavem, i no sortir ens ha trastocat força.

Doncs res, seguim com podem, ara que ja no hi ha horaris plou cada tarda (sembla que ho facin expressament) però sortirem amb paraigües i xubasquero si cal.

I és trist, però els nens ja s'han acostumat a estar tancats, a no interaccionar amb ningú i hi ha dies que costa estirar-los....

La realitat que ens ha tocat viure... Esperem anar avançant i que poc a poc siguem una mica més lliures.