indiferència

Satisfeta. Mirar endavant és l'objectiu que hauriem de tenir totes, és la única manera per avançar i millorar en tots els aspectes.

Em sento contenta perquè ara si que sóc conscient que he aconsseguit algo important. La indiferència és la meva referència ara en algunes situacions. La invisivilitat heredada que sempre he destacat ja no em fa mal, millor així, potser m'ha costat més del que hauria volgut però suposo que amb el temps les coses s'aprenen.
Hi ha persones que es creuen millors, i que et fan sentir invisible i el que (fins ara) em feia més ràbia: fan que siguis invisible a ulls d'altres. Cadascú és com és, i a mi segons com aquestes coses m'afecten però mai ho he retret ni explicat massa, de fet, em sembla que ho he heredat.
No sé ben bé el perquè, però la cosa ha canviat, no ha estat d'un dia per l'altre, però poc a poc he après que aquestes persones no valen res i per tant enfront això: indiferència.
Tothom té les seves virtuds i els seus defectes, evidentment ningú és perfecte i el que s'ho cregui que s'ho faci mirar.
Les persones sabem més d'unes coses que d'altres, perquè alguns temes ens rellisquen però d'altres ens fan córrer, ens relacionem amb qui té afinitats d'algun tipus, i piquem l'ullet i agafem la mà a qui ens dóna la gana, i estimem a la nostra manera. 
Sóc com sóc però ningú és millor que jo. M'equivoco en moltes coses, massa potser, però en moltes d'altres me'n surto prou bé i ningú té perquè jutjar-me, cadascú amb lo seu que tothom té les seves coses.