el món en que vivim

No m'agrada el que percebo darrerament i em preocupa enormement. 
Vivim un moment difícil, això no és cap descobriment meu, on hi ha molta gent, més de la que imaginem, que les està passant canutes per arribar a final de mes, i la incertesa del què vindrà és preocupant. I m'adono o em dóna la sensació que hi ha gent (massa pel meu gust) que només es mira el melic. 
No m'explico gaire bé... però m'entristeix veure que no som capaços d'anar a una per fer saber que les coses no ens agraden, que el que està passant és molt bèstia com per quedar-se a casa mirant tele 5, o demés porqueria... que estem anant enrera en molts sentits però sembla que sigui el destí i no hi podem fer res. O penso que no queden gaire lluny aquestes paraules:

Primer vingueren a buscar els comunistes, i jo no vaig parlar perquè no era comunista. Després vingueren pels socialistes i els sindicalistes, i jo no vaig parlar perquè no era ni una cosa ni l'altra. Després vingueren pels jueus, i jo no vaig parlar perquè no era jueu. Després van venir a buscar-me, i llavors ja no quedava ningú que pogués parlar per mi

Perquè no se'n salva ni el gat de la que està caient... les retallades importants que estem vivint són intolerables: mentre alguns s'embutxaquen tot el que poden i més amb tota la impunitat del món, altres dia rera dia s'aferren al fet de ser ni-mileuristes i encara encantats de tenir una feina. Altres ni mileuristes, ni res de res. La pila de gent que conec que veuen passar els dies i no hi ha sort, i en algun moment o altre algú els hi fa la mateixa pregunta: però vols dir que busques bé?, no et relaxis i segur que trobaràs alguna cosa... i no sabeu la ràbia que pot arribar a fer que et diguin això.... Jo sí que ho sé. Vaig estar així gairebé un parell d'anys, amb un any d'atur que ni amb somnis pensava que me'l menjaria tot sencer i després a fer equilibris i passar males estones rumiant què fer, on anar, cursets per buscar feina, etc... la gent enviant currículums com a bojos esperant que algun dia soni el telèfon convocant a una entrevista, i cada dia veig més gent esperant que tanquin els supermercats per poder arreplegar el que llencen per portar un plat a taula, o directament remenant als contenidors. I això va a més... M'entristeix que el meu fill em pregunti que perquè aquell senyor remena a les escombraries... 

Aquest no és ni de bon tros el món que vull, ni per mi ni per ningú, perquè està muntat només per al benefici una part molt petita de gent. I la solució no està en les retallades que estan fent i ens volen fer creure que són la única manera de sortir de la crisis. La solució no me l'inventaré jo, que a sobre sóc de lletres, però està cantat i no és tant difícil: si volen retallades que comencin per retallar la picossada que l'estat envia cap a l'esglèsia, que retallin també sous d'alts dirigents, que retallin salaris vitalicis de polítics que fa la pila d'anys que no fan res i han viscut de puta mare tota la vida......
M'indigna profundament, i em fa molta ràbia....