Suposo que no haig de baixar la guàrdia, però crec que ara per ara està superat. És curiós, al principi pensava que seria impossible, o almenys molt difícil.
Ho vaig fer a palo seco, de fet no ben bé, ja que des del cap em van oferir a anar a un grup de suport de gent que voliem deixar-ho, una infermera ens va fer unes sessions que ens explicava el que ja sabíem de lo perjudicial que és el tabac, i de lo millor que ens trobarem.
Vaig anar a les xerrades per responsabilitat, perquè m'havia compromès, però no creia possible fer-ho. Si no recordo malament, les sessions es van acabar una setmana abans de sant Joan i el darrer dia vaig decidir que per Sant Joan seria la data escollida, ho vaig dir a la sessió, però no ho veia gens clar. Em va animar una companya de les sessions, ja no recordo ni com es diu però sé que fumava moltíssim i portava 10 dies sense fumar i estava bé, molt animada i contenta perquè havia fumat tota la vida i era important aconsseguir-ho.
No estava del tot motivada, gens segura de mi mateixa. I només em passava pel capla tristesa de no tornar a fumar mai més, ja sé que pot semblarridicul, però si, em preocupava no tornar a tenir una cigarreta entre els dits, quina contradicció més tonta.
El dia "D" va arribar i ho vaig fer. Els primers dies van ser difícils, però de seguida vaig canviar de rutina, estava de vacances i això em va ajudar moltíssim, a no pensar-hi. La tornada a la feina va ser el pitjor, ja que l'estona d'esmorçar jo la relacionava molt en fer un cigarro, per tant vaig decidir alguns dies canviar la rutina de l'esmorçar i anar a caminar, o fer altres coses, per ni pensa-hi.
I mica en mica ho vaig anar integrant a la meva rutina.
I ahir ja va fer un any. I estic contenta, orgullosa de no haver caigut, creuo els dits per no tornar-hi.
Contenta d'un dia més sense fum. Contenta de mi mateixa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada