És curiós que ja pot cagar el tió el que sigui, que sorprenentment jugarem amb les coses més inverosímils... les càpsules de cafè... les guardo desde fa temps realment no sabia el perquè però aquests dies de Nadal, les hem aprofitat al màxim. Han servit per adornar l'arbre de Nadal, ne'm fet uns mòbils que tenim el projecte de penjar per casa, tot i que encara ens falta pensar on aniràn, i serveixen per entretenir-nos durant estones. El Baixir hi veu taules i cadires, campanes, tasses per beure la llet, olles per fer el menjar. Pot fer els castells més alts del món, les forada amb un punxó, les aixafa i després les vol tornar a la seva forma habitual.... i si afegim arròs, cus-cus,llavors ja és massa: emplenem i buidem, mil vegades fins que en queda més a terra que al seu lloc i ja no té gràcia... I canvia d'estratègia i fa parlar les càpsules entre si, com si fossin amics que jugen....
I a mi amb això em vènen al cap tots de records de quan després d'escola anava a casa la meva àvia, la iaia Pepita, allà ja tenia una sèrie de nines, jocs, etc... però gairebé sempre demanava la caixa dels botons. Una capsa gran on estaven tot una pila de botons de tots tamanys, colors i formes diferents. Tenia els meus preferits i n'hi havíen fins hi tot que els havia emparentat de tal manera que formaven una gran família, els classificava per colors, tamanys, formes o simplement per els que em semblaven més bonics i els posava en fila, m'imaginava que anaven a escola, que jugaven al pati, que corríen, cantaven, menjaven i dormien.
La imaginació mai es perd però mai serà com quan erem petites i no tenia límits de cap mena.
La imaginació mai es perd però mai serà com quan erem petites i no tenia límits de cap mena.
2 comentaris:
I tu perquè ets molt jove i a més de ciutat però una que és de poble... allò que més ens agradava era jugar amb el fang, abans que encimentessin els carrers. I com que la terra és pura argila patinar-hi. Les vimeneres del defora eren relliscadors fantàstics, ens foradàvem les calces cada dos per tres i els tolls eren móns màgics plens d'arcs de san martí. M'he fet gran y encara no he perdut l'afició a jugar amb el fang.
Els canuts del paper higiènic o de cuina també ofereixen possibilitats: trens cotxes, castells, pot sortir de tot.
Amb els nens de l'escola arreplegavem capses de medicaments de tots els tamanys i després feiem de tot i fustetes que anaven a demanar als fusters. De veritat que són els moments que més recordo de les classes de plàstica. Amb dacs escalfats amb una espelma sortien uns quadres amb relleu que ja haurien volgut per a ells els pintors més afamats.
Bon any i molts petons a tots.
Les càpsules de nespresso són una mina! Se'l veu concentradíssim!
Publica un comentari a l'entrada