Passa el temps que vola. Sembla mentida. Em sembla que era ahir que donava voltes a una decisió tant important. Em rondava des de feia temps poder tornar a ser mare, que el Baixir no fos fill únic. Però ja feia un parell o tres d'anys que m'havia separat, per tant es feia més complicat (o potser no). Els dubtes eren molts. La responsabilitat de tot plegat era meva, la decisió no es podia compartir amb ningú, seria jo la que estaria al peu del canyó amb dues criatures petites i tot el que representa per la conciliació monomarental.
Però ho vaig decidir, faria una inseminació i optaria per la maternitat en solitari. I la gent va opinar, alguns/es em volien aconsellar, però la decisió estava presa, la decisió era meva. I algunes podien pensar que era una valenta, o per altre banda una inconscient per no veure les dificultats que això comportaria; potser una mica de cada...
La perspectiva em fa veure que me n'he sortit, els anys on la petita era més depenent ja han passat i han anat prou bé. Evidentment encara em necessita, tant la Uxia com el Baixir, però ja començen a tenir unes petites ales que els fan ser més independents....
I encara hi ha gent que deu opinar que potser no me'n surto prou bé, o que és millor la familia tradicional... Tothom pot pensar el que vulgui, està clar,i no sé ben bé perquè però tothom es creu amb el dret d'opinar sobre la criança. Abans potser m'afectava, ara ja no.
Crec que ho he fet molt bé, que me n'he sortit, que també he tingut dies dolents en què m'ha sobrepassat tot, però s'ha compensat amb altres de millors.
Que tinc un fill i una filla estupendus, que no canviaria per res del món i ho he fet el millor que he pogut/sabut i han sortit carinyosos, alegres, feliços i solidaris. També són tossuts i cridaners a vegades, també s'ha de dir... Amb el confinament hem pogut treure el millor i pitjor de cadascú (s'ha notat l'angoixa a tots plegats), però millor o pitjor ens en sortirem!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada