A mi m'agradava estar a casa, alguns diumenges ens quedavem mandrejant i passant el dia a casa amb tranquilitat, mirant una peli, vora la llar de foc.
Però clar, això d'estar obligats a estar tancats a casa tot el sant dia, és una punyetera merda.
I a estones, això m'enfonsa i només tinc ganes de plorar i en aquest moments penso que necessitaria trucar a algú per desafogar-me; però en moltes ocasions no ho faig per no fer un drama per telèfon, perquè totes estem igual, tancades i angoixades, perquè la situació és dura per tothom i si truco vull estar animada i riure amb algú encara que sigui a la distància.
I què faig, doncs sortim que ens toqui l'aire, amb el patinet, o la bicicleta, equipats de la mascareta. Les mascaretes que una bona amiga ens va portar a casa un d'aquells dies en què tot era fosc i no m'hagués tret el pijama en tot el sant dia, si no fos que em diguessin que vindrien a veure'ns desde la distància del balcó, i sense ella saber-ho van canviar el meu dia, i vaig sortir de la foscor. Perquè aquella visita, encara que a la distància, va ser la millor de les abraçades, sense contacte, amb el distanciament social que diuen, però em va canviar el dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada