Conciliació monomarental (amb situació de coronavirus)

Com ja deia l'altre dia: no em puc queixar. I amb això vull dir que no vull que aquest post s'interpreti com una queixa, només és una reflexió des de la meu humil criteri. Vull reflexar com em sento, com és el meu dia a dia.

Tot el temps de confinament he pogut acollir-me al teletreball, bé de fet des del 6  d'abril faig teletreball. Ja que del 10 de març al 6 d'abril em van donar la baixa ja que tenia símptomes lleus de covid19 - tot i que no em van fer la prova mai (bé això també seria per un altre post, la meva travessia amb el virus -o no- i el  061).

Quan ens van confinar a totes i tots semblava que la quarentena duraria 15 dies, i es veia com una cosa passatgera (vaja: una petita aventura, que passaria ràpid). Però al anar-ho allargant a mi (i suposo que a més gent) em va generar bastant vèrtig. L'incertesa em provocava (provoca) molta angoixa.

Al principi, anava trempejant com podia, tenia la flexibilitat de poder connectar-me a fer teletreball quan volia/podia. I tenia l'avantatge de poder decidir les hores que m'anaven més bé per poder estar enganxada al ordinador, sense deixar massa de  banda al meu fill i la meva filla. Era complicat ja que les interrupcions dels nens eren freqüents, per qualsevol cosa, que si volien esmorçar, que si els havia d'ajudar a fer deures, que si podia jugar amb ells, que féssim una manualitat, que s'avorrien, i què passa al final: tots enganxats a pantalles la major part del temps.

Va haver-hi un canvi important quan em van comunicar que em desviaven les trucades. I el vèrtig es va fer més gran, això volia dir que perdia la flexibilitat. Que les trucades són de 8 a 15, el punt fort de 10'30 a 14 que es quan la gent està desperta i abans de dinar. El primer dia de rebre trucades eren les 14'30 i l'Uxia em deia que tenia gana.... ni m'havia adonat que era tan tard i no havia ni pensat en el dinar.

Tot i això, no em puc queixar, com ja deia: he mantingut la meva feina, no m'han fet cap erto, i per ara no haig d'anar a fer guàrdies, i puc seguir amb el teletreball.

Però el dia a dia, es fa esgotador. I em provoca una tristesa profunda haver de  veure com durant pràcticament tot el matí per tal que els meus fills estiguin distrets estan enganxat a pantalles, a estones fan plastilina, dibuixos,  construccions, i el Baixir deures, però bona part en té cura d'ells a pantalla, i em fa sentir petita per no poder fer-hi res. Quan l'Uxia ve i em demana que li expliqui  un conte i me l'assento a la falda (davant l'ordinador) i estem a la segona pàgina del conte i sona el telèfon de la feina em mira amb ulls tristos i marxa dient que no passa res... I no, no vull fer pena, no vull llàstima, és  el que ens ha tocat viure i ningú ha pensat en tot el que ens pot arribar a afectar emocionalment a nosaltres i a les nostres famílies.

A la tarda, quan ja l'ordinador s'apaga hi ha dies que no ens ve de gust ni sortir a fer el passeig, preferim sentar-nos al sofà a fer-nos pessigolles i abraçar-nos, estar junts perquè ens trobem a faltar (quina contradicció més gran, 24h junts a casa i ens trobem a faltar)

Però el problema és que s'ha de tornar a encendre l'ordinador per fer deures, mirar tutorials, les activitats pels més petits, els reptes de la setmana, les cançonetes, enregistrar i editar videos per enviar a les mestre que s'ho estan currant molt i a les que agraeixo tot plegat, però a vegades em dóna la sensació de no arribar a tot, de no poder abarcar tanta cosa. 

A part, la casa, la roba, els menjar, l'aventura d'anar al supermercat en època d'apocalipse, que potser a aquestes altures ja m'hi he acostumat, però les primeres vegades per mi eren una angoixa: renta mans, posa guants, mascareta vés a comprar, i deixa els nens sols a casa patint que no passi res mentre estan sols.... i estic esgotada.